Molts dels molts que expressen una antipatia oberta als Estats Units no saben molt bé què fer-ne dels americans. És molt més fàcil odiar—no hi ha altra paraula, ves—entitats més o menys abstractes com un país, un govern; la propaganda no necessita cap lògica: són dolents perquè són imperialistes i són imperialistes perquè són dolents.
Els americans—els ciutadans, la gent—estorben la doctrina. És obvi que són com la majoria dels europeus: no venen precisament de la lluna. Una mica més grassos, i pitjor vestits, sí; també amb empenta i poques manies. Alguns simpàtics, altres antipàtics. Com arreu, diria jo. I doncs d’on surt tan diabòlic país?
La resposta no la sé, però la sospito. L’odi als Estats Units és, vet-ho aquí, potser l’últim moviment romàntic europeu. Per una banda l’equació poder igual opressió, i per l’altra una fascinació amb la lluita i la resistència—sempre, és clar, que no demanin més que pontificar des de la cadira pagada o tirar pedres amb el mocador posat.
A Lord Bryon no el molestis amb detalls de geopolítica grega i turca, diria jo. Tres quarts del mateix podem esperar de l’anti-americà. No hi ha cap conexió entre els americans i Amèrica, i no en fa falta cap.
.~.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
L'odi cap als EEUU és un odi irracional. És doncs, un odi que no prové de la raó si no de l'estomac. És un odi no basat en fets concrets (encara que es pensin que sí) si no que és un odi basat en una idea dels EEUU. Una idea que veu aquest país com a un Imperi. No cal dir que com a un imperi del Mal.
ResponElimina¿Que això representa una incoherència amb el fet de que l'odi el compatibilitzen amb el consum massiu de cultura americana? Sí, per això es diu incoherència.
Aquest odi és el residu del fracàs de la ideologia majoritària socialista europea, que salva els mobles en el manteniment de l'odi (ja que la ideologia ha fracassat).
Molt incomprensiu... i trist.