No sabia si fer un article sobre la fissió en fred o viatjar a la velocitat de la llum; però, posats a parlar de coses que no existeixen i ens anirien d’allò més bé, que podria ser més urgent que una política sense ideologia.
(Si no compartiu la meva urgència, us proposo que passeu una estona repassant els cartells de campanya del PSOE i, tot seguit, un minut llegint notícies. No hi ha nau, equipada amb fissió freda viatjant a la velocitat de la llum, que pugui cobrir la distància entre les proclames ideològiques i els problemes reals.)
Els economistes veiem sovint l’eficiència com una qüestió tancada, per exemple, de la qüestió d’eficiència. Dis-me com vols repartir el pastís i et diré com organitzar recursos per tal de fer el pastís el més gran donat el teu criteri d’equitat. Et diré també que si vols ser molt equitatiu el pastís a repartir serà més petit: si et passes, a qui li volies donar una part més gran acabarà rebent menys (també passa amb repartiments molt desiguals). En aquest món ideal, els economistes som uns simples tecnòcrates, al servei de la societat, que ha de decidir (políticament) quin és el criteri d’equitat—sabent-ne el seu cost.
Aquesta visió de l’eficiència és idealitzada, cert, però no és ideològica. De fet, jo encara diria més: la visió de l’eficiència és idealitzada precisament per ser buida d’ideologies.
Això no vol dir que els economistes ens quedem quiets i calladets en el nostre rol de tecnòcrates quan un polític promet repartir i multiplicar el pastís. De la mateixa forma que els geòlegs no callen si algú diu que la terra té quatre mil anys. Per raons que ens haurien de fer pensar però no venen al cas, són els polítics d’esquerra els que ens fan posar el crit al cel més sovint. I d’aquí ve la visió que els economistes són de “dretes,” de la mateixa forma que alguns creacionistes creuen que els geòlegs són antireligiosos.
Crec que un criteri eficiència, lliure d’ideologia, ens faria molt de bé. Cert, les polítiques no serien mai completament lliures d’ideologia. Però les polítiques presents, i les reformes que es presenten un cop i un altre, estan tan empatxades d’ideologia, que amb depurar-les, ni que sigui mínimament, ja guanyaríem.
Properament: un exemple amb l’educació escolar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No estic tan segur jo que es pugui desllindar amb tanta facilitat eficiència de ideologia. És un tema que els economistes discutim des de Max Weber sense treure'n l'aigua clara.
ResponEliminaEstic d'acord, no es tan facil, en general... pero, donada la sobrecarrega ideologica de les politiques que es porten a terme, estara tirat almenys donar el primer pas.
ResponEliminaEls socialista italià Bettino Craxi va fer escola sobre la teòria de la "Relativitat ideològica" amb la seva ja mítica sentència: El socialisme és el que fan els socialistes.
ResponEliminaBé va morir a Tunisia exiliat per evitar un procés amb la justícia italiana.
Com a economistes el primer que aprenem és què l'economia tracta de satisfer amb recursos limitats Il·limitades necessitats.
El problema és la eficàcia amb que ho fem i fins a quin punt els "tecnòcrates" podem assessorar i dir: El què vostè planteja és irrealitzable. I com distribuir el pastís de manera més eficaç fent que tothom en pugui tenir més qui realment el necessita sense fer qui més pastís amassa acabi emprenyat perquè la part que li pertoca és menor a la que mereix després de haver treballant amassant pastís per a tots.
Josep
ResponEliminaReconeixo les limitacions de l'economista tecnocrata. Tenim un coneixement imprecis, i l'ideologia dels agents es "part" del pastis...
Dit aixo, insisteixo que aquestes limitacions no son gaire relevants perque les politiques son tan ideologiques no hi ha gaire questio que es passen l'eficiencia pel forro.