dijous, 28 de maig de 2009

Polítiques sense ideologia: l’escola

Crec que moltes de les polítiques que es fan i es desfan tenen un excés d’ideologia. Excés que paguem, doncs la ideologia sembla supeditar l’eficiència. En l’article anterior argumentava que molts criteris d’eficiència són pràcticament lliures d’ideologia, i per tant hauríem de poder trobar un consens si les parts tenen un mínim d’interès en el bé comú.

I ara, encara més difícil: un exemple, i ni més ni menys, l’escola.

No dic res de nou ni controvertit quan dic que ningú sembla satisfet amb l’estat actual de l’escola. Legisladors que no fan sinó proposar reformes educatives; pares que no poden amb els fills; fills que no poden amb la vida laboral; mestres que contemplen una vida més tranquil·la com a provadors de nous models de paracaigudes...

Tampoc exagero si dic que moltes de les lleis educatives tenen un alt contingut ideològic. Això és degut, crec, que uns veuen l’escola com la forma de canviar el món, i altres, en canvi, creuen que preservar els valors existents és el deure de l’escola.

Quins són els criteris d’eficiència dels que parlo? Comencem preguntant per on manca l’escola. Segurament la primera queixa és que els alumnes no surten preparats pel món laboral (o educació superior). Per exemple, als alumnes els hi falten coneixements de matemàtiques. Pares i alumnes d’escoles més problemàtiques potser estan més preocupats per la inseguretat a l’escola, o l’accés a drogues...

(Cert, cert, també hi ha un grup de pares que considera que el problema més greu és que el fill no rep prou classes en castellà. Com que aquests pares són, de ben segur, bons pares, he d’assumir que el seu fill sap sumar i que no hi ha drogues al pati. Són, doncs, uns privilegiats que no tindran problema a esperar que resolguem els altres problemes.)

Crec que podem suposar que la majoria (mestres, alumnes, pares, polítics) estaríem d’acord que la falta de coneixements i inseguretat són problemes i són greus. Fem-los, doncs, la base del consens.

Comencem per recollir tantes dades com puguem: notes mitjanes (potser haurem de donar un test stàndard), incidents per cent alumnes... aquestes dades les podríem lligar al nombre d’alumnes i la composició de la classe, als anys d’experiència dels professors, al color de les cadires... avui en dia la recollida i anàlisi de dades és barata.

Quants alumnes per classe hi ha d’haver? Què fem amb els repetidors? Deixem que les dades responguin aquestes preguntes. Ja farem força feina abans de tocar els interessos de cap grup.

(continuarà)

3 comentaris:

  1. quins repetidors? tinc alumnes que arriben a primer sense haver repetit ni un sol curs a primaria i que no saben ni llegir ni escriure

    ResponElimina
  2. I em sembla que aixo de no-repetidors te una base mes ideologica que res... tenim una avaluacio de l'efecte de repetir un curs?

    ResponElimina
  3. Incursions breus en estadística m'han fet veure que les dades sempre acaben dient el que vols que diguin... no crec pas en les dades, sinó en que els que legislen sense saber que fan baixin a les aules, a la realitat (res a veure amb la que ells van viure fa 10, 5 o 2 anys) i proposin solucions... no hi ha bons mestres... hi ha mestres que són bons per alguns alumnes, i d'altres que ho són per a d'altres... i d'altres que ho són per ningú, sí, d'acord... potser sí que s'hauria de mirar l'eficiència de la tasca docent, dels recursos, etc. però individualment i tenint en compte totes les circumstàncies... cada escola, cada aula, cada professor, cada alumne és un món... i que un professor o alumne no funcioni en un lloc no l'invalida ni com a professor ni com alumne, en un altre lloc potser seria oli en un llum.

    ResponElimina